Cada cert temps reapareix el debat sobre si Catalunya ha perdut el lideratge econòmic davant Madrid. Les dades són conegudes; Madrid té avui un PIB lleugerament superior, concentra més seus corporatives, més centres de decisió i un PIB per càpita més elevat. És una realitat que no es pot negar. Però convertir aquesta comparació en un marcador entre dos territoris, com si fos un partit, és un error que ens allunya del debat realment important.
La qüestió no és si Catalunya guanya o perd davant Madrid, la qüestió és què hem de fer perquè les empreses catalanes siguin més competitives, més productives i tinguin més capacitat de créixer.
Catalunya continua disposant d’uns actius extraordinaris. Som la principal economia industrial de l’Estat (amb un VAB industrial que és més del doble del de Madrid), concentrem una quarta part de totes les exportacions espanyoles, disposem d’un ecosistema científic i innovador de primer nivell, som un dels principals pols de startups del sud d’Europa i mantenim un teixit empresarial extraordinàriament diversificat. Poques regions europees poden combinar, alhora, indústria, exportacions, turisme, universitats, recerca i emprenedoria. Per tant, el relat de la decadència senzillament no s’ajusta a la realitat.
Ara bé, això no significa que puguem instal·lar-nos en l’autocomplaença. Catalunya arrossega problemes estructurals que fa massa anys que coneixem. La productivitat continua per sota del que necessitem, la dimensió mitjana de les empreses és massa reduïda, el relleu generacional preocupa en molts sectors i els dèficits en infraestructures resten competitivitat a les empreses cada dia.
El 2024, el PIB per càpita era de 37.477 euros a Catalunya i de 44.749 euros a Madrid. Aquesta diferència no s’explica per un únic factor, però sí que apunta a un dels reptes centrals que tenim, el de guanyar productivitat i convertir una economia resilient en una economia capaç de liderar.
Des de Pimec fa temps que insistim que el principal problema no és que Catalunya tingui moltes pimes. Al contrari. Les micro, petites i mitjanes empreses són la columna vertebral de la nostra economia i representen pràcticament la totalitat del nostre teixit productiu. El problema és que massa empreses que voldrien créixer no poden fer-ho.
Quan una empresa es troba amb barreres administratives, amb dificultats per accedir al finançament, amb una fiscalitat que no incentiva la reinversió, amb problemes per trobar sòl industrial o obstacles per afrontar el relleu generacional, el que acaba limitant no és només el seu creixement. Es limita també la productivitat del conjunt del país, la capacitat d’innovar, la internacionalització i, en definitiva, els salaris que podem oferir.
Aquesta és probablement la gran diferència entre centrar el debat en la rivalitat territorial o centrar-lo en la competitivitat. És evident que Madrid gaudeix d’avantatges estructurals associats a la capitalitat. Concentrar ministeris, reguladors, seus corporatives i centres de decisió genera un efecte tractor que difícilment es pot reproduir en cap altre territori. És un fet. Però també seria un error utilitzar aquest argument com a excusa permanent.
Hi ha molts factors que sí depenen de nosaltres. Depèn de nosaltres simplificar la burocràcia. Depèn de nosaltres facilitar que les empreses guanyin dimensió. Depèn de nosaltres reforçar la connexió entre universitats, centres tecnològics i pimes. Depèn de nosaltres accelerar la digitalització, impulsar la innovació i facilitar el relleu empresarial. I també depèn, en bona part, de les administracions corregir dèficits que fa massa temps que resten competitivitat al país.
Les infraestructures en són un exemple evident. El Corredor Mediterrani continua essent una peça estratègica per a una economia exportadora com la catalana. Rodalies continua generant costos quotidians a milers de treballadors i empreses. I la manca de sòl productiu o uns preus energètics poc competitius condicionen les decisions d’inversió industrial.
No és només una percepció. Durant anys, el grau d’execució de les inversions ferroviàries a Catalunya ha estat molt inferior al de Madrid. Quan una infraestructura no s’executa, no només queda pendent una obra: es perden hores, productivitat, fiabilitat logística i capacitat d’atracció d’inversió.
No són reivindicacions identitàries. Són factors econòmics.
Europa està entrant en una nova etapa marcada per la reindustrialització, la transició energètica, la digitalització i una major autonomia estratègica. Catalunya hi arriba amb una posició privilegiada gràcies a la seva tradició manufacturera, al seu potencial exportador i al seu ecosistema d’innovació. Però aquests avantatges només es convertiran en lideratge si som capaços de transformar-los en més productivitat i en empreses més fortes.
Per això, més que preguntar-nos constantment què fa Madrid, convindria preguntar-nos què podem fer millor nosaltres. Catalunya no necessita construir el seu futur des de la confrontació. Necessita construir-lo des de l’ambició.
L’objectiu no és superar Madrid en un rànquing. L’objectiu és que les nostres empreses tinguin més facilitats per créixer, innovar, exportar i generar ocupació de qualitat. Si ho aconseguim, el lideratge econòmic arribarà com a conseqüència natural.
Perquè, al capdavall, la millor manera de competir és deixar de mirar constantment el competidor i concentrar tots els esforços a ser cada dia una mica millors que nosaltres mateixos.
Carles Mas, director de l’Àrea d’Economia i Empresa de Pimec
