La manca d’oferta residencial, l’increment dels preus i les dificultats de mobilitat estan alterant el mercat laboral fins al punt de dificultar la captació de talent, incrementar els costos empresarials i frenar projectes de creixement
La crisi de l’habitatge ja no es pot entendre únicament com una qüestió social o urbanística, ja que la dificultat per accedir a un habitatge assequible s’ha convertit en un factor que també condiciona la competitivitat del teixit empresarial, especialment de les petites i mitjanes empreses.
La problemàtica residencial ha deixat de ser un problema aliè a l’activitat econòmica per convertir-se en un dels principals reptes per al desenvolupament empresarial de Catalunya. La tensió del mercat residencial és pràcticament unànime entre les empreses, perquè el 98% considera que el mercat de l’habitatge de la seva zona està tensionat, una percepció que es tradueix en dificultats creixents per trobar i retenir professionals.
Així ho constata l’estudi sobre habitatge de l’Observatori de la Pime de Catalunya, que també revela que el 63% de les empreses ha tingut dificultats per cobrir vacants, una xifra que arriba fins al 78% si es tenen en compte els casos ocasionals. A més, tres de cada quatre empreses asseguren que avui necessiten més temps que fa només dos anys per incorporar nous treballadors.
Tradicionalment, aquestes dificultats s’han atribuït a la manca de candidats amb les competències requerides. Tot i que aquest continua sent el principal obstacle, s’evidencia que hi ha un nou element que cada vegada pesa més en les decisions laborals: la impossibilitat d’accedir a un habitatge o de desplaçar-se fins al lloc de treball en unes condicions assumibles.
L’habitatge i la mobilitat formen avui una mateixa equació. L’encariment dels lloguers obliga molts treballadors a residir cada vegada més lluny dels principals nuclis d’activitat econòmica, fet
que incrementa el temps i el cost dels desplaçaments. Entre les empreses que tenen dificultats per contractar, el 56% identifica problemes vinculats a la mobilitat, com ara la durada dels trajectes,
el cost del transport, les mancances en la connexió del transport públic o la incompatibilitat dels horaris.
Al mateix temps, un 33% assenyala directament factors residencials, com la manca d’habitatge assequible o l’elevat cost de viure a prop del centre de treball. Aquestes dades mostren que les
dificultats per accedir a un habitatge no només afecten les persones, sinó que acaben limitant l’abast geogràfic del mercat laboral i redueixen el nombre de candidats que poden optar realment a una vacant.
Un impacte directe sobre la competitivitat
El 83% de les empreses considera que l’encariment de l’habitatge exerceix una pressió directa sobre les expectatives salarials dels treballadors. En un context en què el cost de la vida augmenta,
moltes empreses es veuen obligades a oferir salaris més elevats per mantenir la seva capacitat d’atracció, una situació especialment complexa per a les pimes, que disposen de menys marge financer que les grans corporacions.
A més, el 57% de les empreses afirma haver assumit ja sobrecostos relacionats amb l’habitatge o la mobilitat dels seus treballadors, ja sigui mitjançant ajuts, complements o altres mesures destinades a facilitar la incorporació i permanència de la plantilla.
Però probablement la dada més preocupant és que aproximadament una de cada dues empreses reconeix haver limitat, ajornat o fins i tot descartat decisions de creixement a causa d’aquesta problemàtica. És a dir, la crisi de l’habitatge no només dificulta la gestió del dia a dia, sinó que també frena inversions, expansions i la creació de nous llocs de treball.
En relació amb la mida empresarial, les pimes són les que pateixen amb més intensitat aquesta situació. A diferència de les grans companyies, disposen de
menys recursos per compensar els sobrecostos derivats de l’habitatge o per implementar polítiques pròpies d’ajuda residencial i mobilitat. Els sectors més afectats són aquells que requereixen una elevada presencialitat o que necessiten incorporar perfils especialitzats en territoris concrets, com la indústria, la construcció, la logística, el comerç, l’hostaleria o els serveis d’atenció a les persones. En aquests àmbits, la dificultat per trobar treballadors ja no depèn exclusivament de la disponibilitat de professionals qualificats, sinó també de la seva capacitat per establir-se o desplaçar-se fins al lloc de treball.
Abordar la crisi de l’habitatge és també una qüestió de política econòmica perquè incrementar l’oferta d’habitatge assequible, donar estabilitat a les polítiques públiques i millorar les infraestructures de mobilitat no només contribueix a facilitar l’accés a un dret fonamental, sinó que reforça la capacitat de les empreses per créixer, innovar i generar ocupació.
L’habitatge deixa de ser únicament una resposta a una necessitat social per convertir-se en una infraestructura imprescindible per al bon funcionament del mercat laboral i de l’economia. Perquè, si Catalunya vol mantenir un teixit empresarial competitiu, capaç d’atreure talent i generar oportunitats, haurà d’afrontar un repte que va molt més enllà de les parets d’una llar. Garantir un
habitatge assequible és també garantir que les empreses puguin continuar desenvolupant la seva activitat, créixer i contribuir al progrés econòmic del país.
