El president del RACC conversa amb Antoni Cañete, president de Pimec, sobre els grans reptes de mobilitat i infraestructures de Catalunya en un moment especialment significatiu per a l’entitat, que celebra 120 anys. Mateu reclama més inversió, planificació i capacitat d’execució i defensa que habitatge i mobilitat s’han d’abordar conjuntament.
El RACC celebra 120 anys. Com ha canviat l’entitat durant tot aquest temps?
El RACC va néixer amb la voluntat d’ajudar les persones que començaven a tenir vehicles: donar-los assistència i contribuir a dissenyar les carreteres per on havien de circular. Aquesta voluntat d’ajudar continua plenament vigent. Amb els anys hem evolucionat en la vessant empresarial, esportiva i de mobilitat. I, més recentment, hem passat de ser un club de conductors a ser un club de serveis. Volem estar al costat de la gent quan es mou, tant si ho fa en cotxe com en bicicleta, a peu o en transport públic.
I com imagina la mobilitat d’aquí a deu anys?
Si m’ho haguessis preguntat fa tres o quatre anys, hauria dit que seria elèctrica. Avui no queda tan clar. La mobilitat elèctrica avança molt més lentament del que estava previst i es torna a parlar dels combustibles sintètics. El que sí que és segur és que la mobilitat urbana canviarà. El cotxe privat segurament desapareixerà progressivament del centre de moltes grans ciutats i avançarem cap a una mobilitat multimodal, en què una mateixa persona utilitzarà diferents mitjans de transport en un sol dia.
Aquesta incertesa està tenint conseqüències?
Sí. A Espanya els vehicles tenen més de quinze anys d’antiguitat mitjana i cada any que passa el parc continua envellint. Aquesta incertesa sobre el futur de la mobilitat hi té a veure.
Les zones de baixes emissions han estat una bona resposta?
Han comportat menys contaminació i les dades ho corroboren. Però no és la manera de fer les coses. S’hauria d’haver fet de manera progressiva, coordinada i intentant consensuar. Els més perjudicats han estat els més vulnerables: les persones que no tenen recursos per canviar de vehicle i les petites empreses, que tenen més dificultats per fer noves inversions en el parc mòbil.
Un altre gran problema és l’habitatge. Quina relació té amb la mobilitat?
Van absolutament lligats. És evident que no podrem construir milers d’habitatges a les grans ciutats perquè no hi ha prou espai i, per tant, s’hauran de construir a fora. Això obliga a tenir solucionades les infraestructures i el transport públic per arribar-hi. Si no ho abordem conjuntament, no solucionarem el problema.
Disposem de les infraestructures necessàries?
Tenim un dèficit. El país ha augmentat moltíssim en nombre d’habitants els darrers anys i les infraestructures són pràcticament les mateixes que fa vint anys. I tampoc s’ha dotat la xarxa ferroviària ni la viària dels mitjans suficients perquè les persones que viuen fora de l’àrea metropolitana i entren cada dia a Barcelona tinguin un transport públic fiable.
Però transformar infraestructures com Rodalies requereix anys.
Sí, i també cal tenir el coratge polític suficient per explicar-ho. Canviar tot el sistema de Rodalies pot trigar deu anys. Com que és un objectiu massa llarg, moltes vegades no se’n parla. Nosaltres insistim que s’han de dir les coses i que el ciutadà ha de ser conscient que aquesta situació de precarietat la tindrà durant molts anys.
L’AP-7 és un altre dels grans punts crítics. Què s’hi pot fer?
La retirada dels peatges sense una alternativa ha comportat molts més camions i també molts més vehicles. Això genera més incidents, congestió, contaminació i pèrdua d’hores laborables i de lleure. A curt termini no té solució. El que s’està fent són mesures tàctiques, com reduir la velocitat o habilitar puntualment algun carril addicional. La solució és inversió.
El RACC ha proposat assumir-ne la gestió des de Catalunya.
Demanem fer com al País Basc i traspassar la gestió de les vies d’alta capacitat. Gestionem nosaltres les autopistes i després el Govern de la Generalitat ja decidirà si posa peatge, una vinyeta o quin sistema aplica, i es farà càrrec del manteniment de la via. Creiem que les infraestructures s’han de poder gestionar des de la proximitat.
Quines infraestructures haurien de ser prioritàries?
Acabar la B-40 i resoldre els accessos als ports de Tarragona i Barcelona. També necessitem el corredor mediterrani ben fet, infraestructures viàries i l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Si no tenim aquestes infraestructures, no podrem competir amb igualtat de condicions amb altres regions d’Europa.
Coincidim en espais com el G8, on diferents institucions de la societat civil compartim reflexions i propostes sobre el futur del país. Quines creus que haurien de ser avui les prioritats de Catalunya?
Catalunya s’ha d’adaptar a una situació molt diferent de la que teníem fa deu anys. Hem crescut molt en població i tenim unes estructures i unes infraestructures que són pràcticament les mateixes de fa dècades. El G8 és un espai de conversa i de coordinació d’esforços que ens ha de permetre posar-nos d’acord i pressionar en qüestions que són clau per al país, com el finançament, les infraestructures i l’educació.
Som un país on les coses sempre es fan trenta anys més tard. I avui la velocitat és molt important. Això que podia valer altres anys, ara ja no val.
Aquesta velocitat també és determinant per a les empreses?
Abans dèiem que les empreses grans es menjaven les petites. Avui les empreses més ràpides es mengen les més lentes. En el món empresarial també hem de tenir sentit de la urgència.
I quin paper hi tenen els empresaris i directius?
Sempre he tingut molt present que els directius som també forjadors de persones. Treballem amb gent que passa set o vuit hores al dia dedicada a un projecte i tenim la responsabilitat de formar-la, acompanyar-la i ser conscients que influïm molt en la seva manera de ser. La funció d’un directiu no és només desenvolupar el negoci, sinó també estar pendent de les persones i ajudar-les a créixer. És una responsabilitat que intento tenir sempre molt present.
Hem de fer balanç del que hem fet com a persones i executius, i també del llegat que deixem al país. De la mateixa manera que jo tinc la missió de garantir la supervivència del RACC a llarg termini, també hem de pensar en el nostre país perquè sigui competitiu i pugui estar en primera línia.
