Entrevista a Melcior Arcarons, vicepresident de Formació i Ocupació de Pimec
Moltes empreses expressen les seves dificultats per cobrir llocs de treball. A què es deu això?
La dificultat per cobrir llocs de treball per falta de candidats prou capacitats per ocupar-los és un fenomen general, no exclusivament català, ni europeu. La bretxa de talent s’observa a tots els continents i sectors, amb especial afectació a la indústria i el sector tecnològic. Produeix una paradoxa: tot i haver-hi massa persones sense feina, resten llocs de treball ben retribuïts sense cobrir. Tres de cada quatre empreses reconeixen patir aquesta dificultat i hi ha informes, com el de ManpowerGroup, que indiquen que el problema tendeix a agreujar-se. En part, és conseqüència d’una evolució tecnològica més veloç que la nostra capacitat per adquirir les competències corresponents. En paraules de Xavier Prats Monné, en la carrera entre la tecnologia i l’educació, va guanyant la tecnologia.
Centrant-nos en Catalunya, cal identificar causes i aplicar factors correctors. En l’àmbit individual, cal una elecció més ben informada i reflexionada sobre quina és la professió en què vols formar-te. A escala empresarial, cal una implicació més generalitzada de les empreses en els processos formatius. Per exemple, en la formació dual o en transferència de coneixement. Per part de l’Administració, cal una flexibilitat més gran, fins i tot en els currículums formatius. En definitiva, cal incentivar un grau més alt de compromís de tots plegats en l’actualització i millora contínua de les competències professionals al llarg de la vida.
L’atur jove encara és elevat, com es podria solucionar aquest fet?
L’atur és un fenomen multifactorial. Té factors culturals, demogràfics, econòmics i tecnològics imbricats entre si. Avui, tendim a destacar les causes tecnològiques i a predir evolucions apocalíptiques. Pronostiquem que la revolució digital, amb la intel·ligència artificial i l’automatització, farà desaparèixer els treballadors d’igual forma com la irrupció dels automòbils va fer desaparèixer els cavalls de les nostres ciutats. Però, si mirem enrere, l’extinció del treball humà ha estat reiteradament anunciada, però no acaba mai de far acte de presència. Més aviat, el que tenim és una part de la població activa que per, dèficits d’educació i de competències, no és prou ocupable.
L’evolució tecnològica tendeix a augmentar el llindar competencial de l’ocupabilitat, cosa que representa un repte enorme per a l’educació, però encara busquem el talent humà per tot tipus de feina. Els pitjors pronòstics d’Schaff, de Rifkin o d’Harari, no s’han complert. Fins on podem preveure, la tecnologia no arraconarà als humans. El recent informe de la consultora McKinsey, tot i dir que bona part de les hores de treball que fem són automatitzables (cosa que ja deien Benedikt Frey i Michael Osborne fa dotze anys), també diu que, ajudats per l’IA, les persones guanyem productivitat. Fins on podem albirar, crec més probable un escenari general de cooperació d’humans amb màquines que de substitució d’humans per màquines. Però és obvi que l’evolució tecnològica afecta al contingut competencial de les feines i exigirà major equipatge educatiu a la força de treball. La incertesa davant del futur laboral és avui força alta i el que han de saber els joves és que la millor cautela en temps d’incertesa és més i millor formació.
Com es pot donar resposta des del Sistema d’FP?
S’han identificat algunes raons que expliquen per què el nostre atur juvenil és comparativament alt. I ens assenyales solucions. Un és la deserció escolar prematura, que a Catalunya, el 2025, ha estat del 16,8% mentre que a la UE era del 10,6. Hem reduït distàncies, però no atrapem la mitjana europea, que també baixa. Per si no n’hi hagués prou, la tria d’estudis s’ha fet tradicionalment amb prejudicis socials i amb escassa atenció a l’obtenció oportunitats laborals reals, cosa que provoca que els que no abandonen també puguin patir dificultats d’ocupació. Augmentar la continuïtat formativa més enllà del nivell obligatori i millorar les decisions sobre què estudiar són parts de la solució.
Un aspecte important són les deficiències en la transició dels estudis al mercat laboral. Per sort, aquest és un factor en vies de millora, per la consolidació de les pràctiques en empresa i per una major atenció a l’orientació. Fa uns anys que observem un increment de la preferència per la formació professional, que mostra que la societat ha après a valorar la formació dona oportunitats d’ocupació efectiva amb condicions dignes. Però encara hi ha excessiva predilecció per les titulacions universitàries. Això no sols perjudica el nivell universitari, sinó que fomenta el credencialisme i sobrequalificació, és a dir la tendència a contractar graus universitaris per a fer feines pròpies de la formació professional. La sobrequalificació provoca sovint que l’individu necessiti un període d’adaptació per acceptar les feines realment assolibles.
En definitiva, crec que per encarar l’atur juvenil cal menor abandonament, més i millor formació professional, amb més protagonisme de l’empresa, major nombre d’empreses implicades i flexibilitat curricular més elevada per orientar els perfils a les necessitats concretes de l’entorn productiu en cada territori. Ens va a favor que avui la formació professional és més accessible que fa vint anys. Hi ha més oferta, més variada, amb major capil·laritat territorial i socialment més ben valorada. Fins i tot, pots cursar formació professional de forma no presencial, sense haver-te de desplaçar diàriament al centre docent ni haver de seguir un horari determinat. Cal veure això com un actiu del sistema.
Quines millores són necessàries en matèria formativa i d’ocupació per assolir els reptes actuals?
Quan parlem de formació i ocupació, ignorem sovint un fenomen que he assenyalat des del 3r Congrés d’Economia i Empresa: a Catalunya, el nivell de qualificació de la població ocupada està estadísticament per sobre del nivell de requisit competencial de les feines veritablement existents. Avui, la porció majoritària dels ocupats té qualificació superior, mentre que la major part de les ocupacions és de nivell competencial mitjà. La conclusió no pot ser únicament que patim sobrequalificació. En el nostre model productiu, les feines de nivell competencial baix encara pesen massa i, desafiant les tendències europees, continuen creixent. No només hem de qüestionar-nos el nostre sistema formatiu, també hem de ser exigents amb el nostre model productiu. Recentment, l’Informe Fènix ens recordava els efectes perversos per a la societat d’una economia amb massa volum de feines de baixa productivitat. És un tema important que mereix ser discutit i afrontat. Però em centraré en tres aspectes a millorar del sistema de formació professional.
El primer: cal més simplificació administrativa. Un exemple: el 2024 va entrar en vigor la cotització a la Seguretat Social dels estudiants que realitzen pràctiques no retribuïdes. La quota es va bonificar en un 95%, però cal pagar el 5% restant. Això obliga els centres a fer tràmits d’alta i de baixa i de liquidació trimestral de quotes. És bo que els alumnes estiguin emparats per la Seguretat Social, però proposo que tinguin una bonificació completa de la quota. El 90% de l’alumnat d’FP està matriculat en centres finançats amb fons públics. Per tant, les liquidacions de la quota es fan amb diners que ja té l’Administració. Seria més fàcil bonificar-la al 100% i que les administracions traspassin cada any a la Seguretat Social la suma global que estimin oportuna.
El segon és major marge d’autonomia per als centres. Tenim prou autonomia per a moltes coses: per exemple per triar la metodologia d’aprenentatge. Però, amb el temps, els centres han perdut capacitat d’adaptació dels continguts curriculars. S’ha perdut marge d’adaptació a l’entorn productiu. També cal més marge per incorporar com a docents a professionals experts del sector productiu. Potser caldria acordar un percentatge de la plantilla total del centre per a aquests professionals.
El tercer és major protagonisme de les empreses. A Catalunya, hi ha 626.000 empreses, però en el 2025 només 50.000 ha acollit alumnes d’FP en pràctiques, segons les recents dades del Consell de Cambres. Per tant, més del 90% no hi participa. Ens cal més empreses, tenint en compte que el nombre d’alumnes de l’FP inicial supera els 200.000 entre modalitat presencial i virtual. Especialment, cal estimular la participació de les empreses més petites. L’administració ha d’aplicar fórmules creatives i practicar polítiques d’estímul, sense fiar-ho tot a l’acció dels prospectors d’empreses. El mal denominat l’Estatut del Becari no hi ajudarà gents. Destil·la una sospita de mala pràctica empresarial generalitzada i, si arriba a aprovar-se, desanimarà la participació de les empreses.
