Hi ha ciutats que, només de pronunciar-ne el nom, ens desperten una imatge. Nova York, París, Roma o Londres ens evoquen immediatament monuments, espais i elements arquitectònics que formen part de l’imaginari col·lectiu. Molt poques ciutats al món tenen aquesta capacitat d’evocació. Durant la trobada de PIMEC Joves Barcelona, José Antonio Donaire ens va proposar aquest exercici i ens va fer prendre consciència d’una realitat: Barcelona també ocupa aquest espai en l’imaginari universal i és una destinació que milions de persones reconeixen i desitgen descobrir.
En el marc de Barcelona 2026, Capital Mundial de l’Arquitectura, PIMEC Joves Barcelona, amb la col·laboració de l’AJAC, va organitzar una trobada per debatre sobre el vincle entre arquitectura, turisme i model de ciutat. El debat que vaig tenir l’oportunitat de moderar, amb tres visions complementàries —Albert Nogueras, des de l’arquitectura; José Antonio Donaire, des de la gestió pública del turisme, i Àngel Díaz, des de la realitat empresarial i turística de la ciutat—, em va deixar una idea clara: Barcelona té un patrimoni i un atractiu extraordinaris, però el repte és saber gestionar-los sense perdre allò que ens fa singulars.
Part de l’atractiu de Barcelona rau, sens dubte, en la seva arquitectura. La ciutat no només ha sabut posar en valor el seu patrimoni i incorporar obres de gran qualitat al seu paisatge urbà, sinó que també ha estat un escenari on alguns dels arquitectes més reconeguts internacionalment, inclosos guardonats amb el premi Pritzker, han volgut deixar la seva empremta. Albert Nogueras ens va fer un repàs d’algunes obres que, amb certa ironia, són considerades «les pitjors obres dels millors arquitectes». Una mostra de l’ambició arquitectònica de Barcelona i de la seva capacitat d’atreure grans noms de l’arquitectura mundial.
Un dels grans reptes que tenim al davant és com volem gestionar l’atractiu turístic de la ciutat. Hem d’evolucionar d’un model basat en grans nodes d’atracció, que concentren bona part dels fluxos de visitants, cap a un model més transversal, distribuït i integrat en la vida quotidiana. Però això no vol dir adaptar la ciutat a les necessitats del turisme, sinó justament el contrari: aconseguir que el turisme s’integri en el model de ciutat que la fa atractiva. No es tracta de convertir Barcelona en un conjunt d’espais pensats per ser visitats, sinó de preservar-ne el caràcter, la identitat i la vida pròpia, i fer possible que qui ens visita en pugui gaudir i conviure-hi. Això implica també ampliar la mirada més enllà dels circuits habituals i donar a conèixer el patrimoni de tota l’àrea metropolitana.
Aquesta manera d’entendre la ciutat també ens interpel·la com a ciutadans. Vivim en una ciutat que, si no fos la nostra, segurament també voldríem descobrir com a visitants. Cal que els barcelonins tornem a gaudir del patrimoni i de l’oferta cultural que tenim tan a prop. Em va agradar conèixer la iniciativa de transformació de la Rambla i la voluntat de recuperar-la com a espai de trobada per a la ciutadania. Sens dubte, serà una bona ocasió per tornar-hi i redescobrir-la.
Des d’una perspectiva econòmica, el turisme és un motor fonamental per a Barcelona. El seu impacte directe i indirecte arriba a molts sectors, genera ocupació i activitat empresarial, i contribueix a sostenir una oferta cultural i d’oci de qualitat de la qual també gaudim els qui vivim a la ciutat.
Barcelona no ha de renunciar a ser una ciutat atractiva per al món, però tampoc pot permetre que aquest atractiu acabi transformant-la fins al punt de fer-li perdre la seva identitat. El repte no és escollir entre ciutadania i turisme, sinó garantir que l’activitat turística contribueixi a mantenir i enriquir el model de ciutat que ens ha fet singulars. Perquè Barcelona ha de continuar sent una ciutat oberta al món, però, sobretot, una ciutat per viure-hi.
Roger Bel, president de Pimec Joves Barcelona
