La nova fiscalitat dels habitatges d’ús turístic obre un nou escenari per a les empreses del sector a Catalunya. L’aplicació d’un IVA del 10% als lloguers de curta durada i els recàrrecs de fins al 150% en l’IBI plantegen nous reptes per a les pimes, els gestors professionals i els propietaris. En un context d’acumulació de canvis normatius i fiscals, cal reflexionar sobre l’impacte real d’aquestes mesures i sobre com compatibilitzar el dret a l’habitatge amb la competitivitat d’una activitat econòmica estratègica per al país.
El debat sobre l’accés a l’habitatge s’ha situat, amb raó, entre les principals preocupacions de la nostra societat. Catalunya afronta un problema estructural que requereix respostes efectives i el compromís de les administracions públiques. Ara bé, no podem pretendre resoldre una problemàtica tan complexa traslladant-ne indiscriminadament les conseqüències a l’activitat turística, especialment a les petites i mitjanes empreses que operen legalment i contribueixen a generar ocupació i riquesa al territori.
La recent aprovació del Reial decret llei 29/2026, de 6 d’octubre, introdueix modificacions substancials en la fiscalitat dels habitatges d’ús turístic i dels arrendaments de curta durada. Entre les principals novetats destaquen l’aplicació, a partir de l’1 de desembre, d’un IVA del 10% als lloguers de fins a 30 nits, amb les excepcions legalment previstes, i la possibilitat que els ajuntaments de municipis situats en zones residencials tensionades estableixin recàrrecs de fins al 150% en l’IBI.
Aquestes mesures, que s’incorporen a un escenari regulador ja especialment exigent, poden tenir conseqüències importants sobre la competitivitat i la viabilitat de moltes empreses turístiques catalanes.
Un increment de costos que afecta especialment les petites empreses
L’aplicació del nou IVA representa un canvi significatiu per a una part de l’oferta d’allotjament turístic que fins ara podia quedar exempta d’aquest impost quan no prestava serveis complementaris propis de la indústria hotelera.
Més enllà de l’impacte sobre el preu final, aquesta modificació obligarà molts operadors a adaptar els sistemes de facturació, els contractes, els processos administratius i les eines de comercialització. Un esforç que no té les mateixes conseqüències per a una gran empresa que per a una pime amb recursos humans i econòmics limitats.
Cal tenir present que les petites empreses disposen de menys marge per absorbir increments de costos o assumir noves obligacions en terminis reduïts. Si aquests costos es traslladen al consumidor, també poden afectar la competitivitat de les nostres destinacions davant d’altres mercats turístics.
A aquesta situació s’hi afegeix la possibilitat d’aplicar recàrrecs sobre l’IBI que poden arribar al 50% per als titulars d’un habitatge turístic, al 100% per als que en tenen dos o tres i al 150% per als que en disposen de quatre o més. Tot i que aquests increments no són automàtics i requereixen l’aprovació de les corresponents ordenances municipals, la seva magnitud obliga a valorar-ne les conseqüències.
Tenir diversos habitatges turístics no significa necessàriament ser un gran operador immobiliari. Darrere d’aquesta activitat també hi ha petits propietaris, empreses familiars i pimes especialitzades en la gestió professional d’allotjaments. Aplicar criteris fiscals sense tenir en compte aquestes diferències pot generar situacions desproporcionades i comprometre la viabilitat de negocis que compleixen les seves obligacions.
Una acumulació de mesures que genera incertesa
La nova fiscalitat no arriba de manera aïllada. Les empreses turístiques catalanes ja estan assumint modificacions en l’impost sobre les estades en establiments turístics, restriccions urbanístiques, noves obligacions de registre i control i un increment de les exigències administratives.
Barcelona n’és un exemple especialment significatiu, amb la previsió d’aplicar els nous recàrrecs de l’IBI el 2027 i l’objectiu municipal de no renovar les llicències dels habitatges turístics a partir del 2028.
Des de Pimec Turisme considerem que l’impacte d’aquestes decisions no es pot analitzar de manera individual, sinó que cal valorar-ne l’efecte acumulatiu sobre les empreses. Cada nova obligació pot semblar assumible per separat, però la suma de càrregues fiscals, administratives i reguladores acaba condicionant la capacitat d’inversió, contractació i creixement del sector.
Les pimes necessiten seguretat jurídica, estabilitat normativa i previsibilitat fiscal per prendre decisions a mitjà i llarg termini. Sense aquestes condicions, resulta difícil impulsar nous projectes, modernitzar els negocis i continuar generant activitat econòmica.
Habitatge i turisme no poden ser realitats enfrontades
És imprescindible reconèixer la gravetat de la crisi de l’habitatge i la necessitat d’incrementar l’oferta residencial assequible. Però també hem d’evitar simplificacions que atribueixin a l’activitat turística la responsabilitat d’un problema que respon a múltiples factors, com la insuficiència d’oferta, les dificultats urbanístiques, els costos de construcció o l’evolució demogràfica.
La realitat de Barcelona no és necessàriament comparable amb la d’un municipi rural, una destinació de costa o una població de l’interior. En molts territoris, els habitatges turístics contribueixen a diversificar l’oferta d’allotjament, afavorir la desestacionalització i generar activitat en restaurants, comerços i empreses de serveis.
Per això, les polítiques públiques han de partir de dades objectives i d’una anàlisi territorial rigorosa, que permeti identificar el pes real d’aquesta activitat en cada mercat residencial i adoptar mesures ajustades a les necessitats de cada municipi.
També és fonamental diferenciar l’oferta turística legal de les activitats que operen al marge de la normativa. Compartim la necessitat de combatre la irregularitat i garantir una competència lleial, però no podem acceptar que les empreses que compleixen les seves obligacions acabin sent penalitzades de manera generalitzada.
Diàleg, proporcionalitat i seguretat jurídica per garantir el futur del sector
La reforma encara està pendent de convalidació parlamentària, fet que fa especialment necessari seguir-ne l’evolució i valorar les possibles modificacions. Aquest procés hauria de ser també una oportunitat per escoltar les empreses i incorporar la perspectiva de les organitzacions representatives del sector, com APARTUR, FEDERATUR i ATA, que coneixen de primera mà la realitat dels operadors afectats.
Des de Pimec Turisme defensem un model turístic competitiu, responsable i sostenible, capaç de generar prosperitat econòmica i social arreu de Catalunya. Un model que ha de ser compatible amb el dret a l’habitatge, però que també ha de reconèixer el paper essencial de les pimes en el desenvolupament econòmic del territori.
La nova fiscalitat pot comportar un increment dels costos, una pèrdua de competitivitat i més incertesa per a moltes petites empreses del sector. Per això, des de Pimec reclamem a les administracions un diàleg efectiu amb les organitzacions empresarials, una avaluació rigorosa de l’impacte econòmic i territorial de les mesures i una fiscalitat proporcionada a la dimensió i les característiques de cada activitat. També exigim seguretat jurídica, terminis d’adaptació suficients i una lluita decidida contra l’oferta irregular. Resoldre els problemes d’accés a l’habitatge és una prioritat, però no pot fer-se a costa de debilitar indiscriminadament un sector estratègic per a Catalunya. El repte és trobar solucions equilibrades que protegeixin el dret a l’habitatge i, alhora, permetin a les nostres empreses continuar generant ocupació, activitat econòmica i oportunitats al territori.
Daniel Brasé, vicepresident de Pimec Turisme
