Quan es parla de pressió fiscal, el debat acostuma a centrar-se en les pujades o les baixades d’impostos aprovades pels governs, però existeix una altra manera d’incrementar la càrrega fiscal que passa molt més desapercebuda: simplement, no actualitzant els paràmetres dels impostos mentre els preus i els salaris augmenten.
És el que els economistes anomenem fiscal drag o progressivitat en fred. Un fenomen tan poc conegut com rellevant, que durant els darrers anys per motiu d’una inflació molt elevada, s’ha convertit en un dels principals factors d’increment de la pressió fiscal sobre el treball, els autònoms i les empreses, sense que s’hagi produït cap reforma tributària explícita.
La inflació viscuda des del 2021 ha obligat moltes empreses a revisar salaris per intentar preservar el poder adquisitiu dels seus treballadors. Ha estat un esforç necessari i responsable. Tanmateix, aquest esforç s’ha vist parcialment neutralitzat perquè els trams de l’IRPF, els mínims personals i familiars, les reduccions i les deduccions i altres paràmetres de l’Impost han continuat congelats. El resultat és paradoxal: les empreses assumeixen un major cost laboral, però els treballadors no veuen reflectit aquest esforç en el seu salari net amb la mateixa intensitat.
Aquesta és probablement la principal conclusió de l’estudi sobre la matèria realitzat per Pimec. S’ha generat una falca silenciosa entre el que paga l’empresa i el que acaba percebent el treballador. Una situació especialment preocupant per a les petites i mitjanes empreses, que disposen de menys marge per absorbir increments de costos i que competeixen cada dia per retenir i atreure talent.
L’informe també posa de manifest que l’impacte no és homogeni. Les rendes baixes i mitjanes són les que pateixen proporcionalment una afectació més gran, mentre que els autònoms es troben encara en una situació més desfavorable, ja que, a més de suportar la mateixa manca d’actualització de l’IRPF, no s’han beneficiat de les compensacions aplicades als treballadors assalariats.
Les dades són prou il·lustratives. Entre 2019 i 2023, el fiscal drag explica aproximadament la meitat de l’increment de la ràtio entre la recaptació de l’IRPF i el PIB a Espanya. Sense aquesta manca d’actualització, la recaptació del 2023 hauria estat uns 11.000 milions d’euros inferior. Mentrestant, Espanya és un dels països europeus que menys ha compensat aquest fenomen, situant-se pràcticament a la cua dels països analitzats (el segon pel darrere).
No estem parlant només d’una qüestió tributària. També estem parlant de competitivitat. Quan una empresa ha de destinar més recursos perquè un treballador mantingui el mateix poder adquisitiu, disposa de menys capacitat per invertir, innovar, créixer o crear ocupació. I quan els salaris perden eficàcia per l’efecte de la fiscalitat, també es dificulta la captació i fidelització del talent.
Cal recordar que la major part del nostre teixit productiu està format per pimes i autònoms. Empreses que no competeixen només en preu, sinó també en capacitat d’atreure professionals, generar ocupació estable i mantenir la seva activitat en un context de costos creixents. Qualsevol factor que redueixi aquesta capacitat acaba afectant el conjunt de l’economia.
Per això resulta especialment rellevant observar què fan altres països europeus. Molts disposen de mecanismes estables d’actualització dels paràmetres fiscals o bé introdueixen correccions periòdiques per evitar que la inflació es converteixi, de manera automàtica, en un increment de la pressió fiscal. No estem parlant de reduir impostos, sinó d’evitar que aquests augmentin sense debat polític ni una decisió expressa.
La transparència també és una qüestió de qualitat democràtica. Si una administració considera necessari incrementar la recaptació, ha de poder explicar-ho, justificar-ho i sotmetre-ho al debat públic. El que no sembla raonable és que aquesta major càrrega fiscal es produeixi de forma gairebé imperceptible, aprofitant els efectes de la inflació.
Les pimes necessiten estabilitat, certesa i un entorn fiscal coherent amb la realitat econòmica. Actualitzar els paràmetres de l’IRPF perquè la inflació no es converteixi en un impost encobert no és una reivindicació ideològica; és una qüestió d’equitat, justícia tributària, transparència i competitivitat.
Perquè quan les empreses fan l’esforç d’incrementar els salaris, aquest esforç ha d’arribar a les persones que hi treballen en la seva totalitat. I quan una economia necessita més productivitat, més ocupació i més capacitat d’inversió, el sistema fiscal ha d’acompanyar aquest objectiu i no dificultar-lo silenciosament.
Sílvia Gabarró, presidenta de la comissió d’Economia i Fiscalitat de Pimec
