Durant molts anys hem abordat la crisi de l’habitatge principalment des d’una perspectiva social. És lògic, l’accés a un habitatge digne és una necessitat bàsica i una condició imprescindible per a la qualitat de vida de les persones. Tanmateix, avui ens trobem davant d’una realitat que va molt més enllà, ja que l’habitatge s’ha convertit també en un dels principals reptes per a la competitivitat de la nostra economia.
Quan una empresa no troba els professionals que necessita, quan ha d’allargar durant mesos un procés de selecció, quan es veu obligada a renunciar a una inversió o a un projecte d’expansió perquè no disposa del talent necessari, ja no estem parlant només d’un problema immobiliari. Estem parlant d’un fre al creixement econòmic.
Les dades de l’informe Habitatge, mobilitat i competitivitat de les pimes són prou eloqüents. El 98% de les empreses considera que el mercat de l’habitatge de la seva zona està tensionat. Aquesta pràctica unanimitat reflecteix que no es tracta d’un fenomen puntual ni localitzat, sinó d’una realitat estructural que afecta pràcticament tot el territori.
Les conseqüències ja són visibles. El 63% de les empreses manifesta haver tingut dificultats per cobrir vacants, una xifra que arriba al 78% si hi afegim els casos ocasionals. A més, tres de cada quatre empreses asseguren que avui necessiten més temps que fa només dos anys per incorporar nous treballadors. Aquest retard representa oportunitats perdudes, menys productivitat i una capacitat de resposta més limitada davant d’un mercat cada vegada més exigent.
És cert que la manca de perfils qualificats continua sent la principal dificultat de contractació, però l’estudi evidencia que aquest problema es veu agreujat per dos factors sovint poc analitzats: l’habitatge i la mobilitat. No serveix de gaire disposar de professionals preparats si aquests no poden assumir el cost de viure prop del seu lloc de treball o si els desplaçaments quotidians resulten excessivament llargs, cars o incompatibles amb la conciliació.
La mobilitat emergeix, precisament, com una de les principals vies d’impacte. Més de la meitat de les empreses amb dificultats de contractació assenyalen els problemes de transport, els temps de desplaçament o les limitacions del transport públic com un obstacle important. Paral·lelament, una tercera part identifica directament la manca d’habitatge assequible com un factor que redueix el nombre de candidats disponibles.
Aquestes dificultats tenen també una traducció econòmica molt concreta. El 83% de les empreses considera que l’encariment de l’habitatge pressiona les expectatives salarials. Més de la meitat ja ha hagut d’assumir costos addicionals vinculats a facilitar la mobilitat o l’habitatge dels seus treballadors. I aproximadament una de cada dues ha limitat, ajornat o descartat decisions de creixement per aquest motiu.
Aquest últim indicador és especialment preocupant. Quan una empresa renuncia a créixer no només perd una oportunitat individual. També ho fa el conjunt de l’economia. Es genera menys activitat, menys ocupació i menys capacitat d’innovació. En un context internacional on la competitivitat és determinant, Catalunya no es pot permetre que un dels principals colls d’ampolla sigui la dificultat perquè les persones puguin viure a una distància raonable del seu lloc de treball.
Les pimes són, sens dubte, les més exposades. A diferència de les grans empreses, disposen de menys recursos per compensar els sobrecostos salarials, oferir ajudes a l’habitatge o assumir desplaçaments més llargs dels seus equips. Per això sectors tan diversos com la indústria, la construcció, la logística, el comerç, l’hostaleria o els serveis d’atenció a les persones experimenten aquestes tensions amb una intensitat especial.
Cal entendre, doncs, que les polítiques d’habitatge, de mobilitat i de desenvolupament econòmic ja no poden avançar per camins separats. Són tres peces d’un mateix sistema. Augmentar l’oferta d’habitatge assequible, millorar les connexions de transport públic, reduir els temps de desplaçament i facilitar una millor distribució territorial de l’activitat econòmica no són únicament mesures socials o urbanístiques; són també polítiques de competitivitat.
En economia sovint parlem dels factors de producció: capital, treball i tecnologia. Potser ha arribat el moment d’incorporar-ne un altre que fins ara donàvem per descomptat: la possibilitat real que els treballadors puguin viure allà on les empreses els necessiten. Sense aquesta condició, el mercat laboral perd eficiència, les empreses perden competitivitat i el país perd potencial de creixement.
L’habitatge ha deixat de ser exclusivament una qüestió social. És ja una qüestió econòmica de primer ordre. I, com tota qüestió que afecta la competitivitat del país, exigeix una resposta decidida, transversal i amb visió de llarg termini. Catalunya es juga molt més que l’accés a un sostre: es juga la seva capacitat de continuar generant prosperitat, ocupació i oportunitats.
Oriol Amat, president de l’Observatori de la Pime de Catalunya i catedràtic de la UPF-BSM
