Cada gran incendi que viu Catalunya és presentat com una emergència. Però la veritable emergència és una altra: fa massa anys que sabem què cal fer als nostres boscos i continuem actuant com si encara ens faltés el diagnòstic. No ens falta coneixement. Ens falta decisió.
Cada estiu, quan les temperatures s’enfilen i el risc d’incendi augmenta, tots mirem cap als nostres boscos. Els serveis d’emergència es preparen, els mitjans informen de cada columna de fum i la societat viu amb preocupació l’evolució dels incendis. És normal. Quan el foc arriba, tota l’atenció se centra en l’emergència.
Però els grans incendis no comencen el dia que apareix la primera flama. Comencen molt abans, quan deixem de gestionar el territori.
Catalunya és un país forestal. Més del 60% del seu territori és superfície forestal, una xifra que ha crescut durant les darreres dècades a causa de l’abandonament de l’activitat agrària, la reducció dels aprofitaments forestals i els canvis en els usos del sòl. El resultat és un paisatge amb una elevada continuïtat de massa forestal i una acumulació de combustible vegetal que incrementa el risc quan coincideixen la sequera, les altes temperatures i el vent.
El canvi climàtic ha canviat les regles del joc. Les sequeres són més llargues, les onades de calor més freqüents i els episodis meteorològics extrems més intensos. Els nostres boscos són avui més vulnerables que fa només unes dècades. Però no ens equivoquem: el canvi climàtic explica una part del problema; no justifica la inacció. Precisament perquè el risc és més gran, la gestió forestal és avui més necessària que mai.
Fa anys que els experts, els investigadors i el mateix sector forestal coincidim en el diagnòstic. Sabem que la gestió forestal redueix la vulnerabilitat dels boscos, disminueix la intensitat dels incendis i millora la capacitat del territori per adaptar-se a un clima cada vegada més exigent.
Per tant, el debat ja no és si cal gestionar els boscos. Aquest consens existeix. La pregunta és una altra: estem disposats a convertir la gestió forestal en una autèntica política de país?
Una política forestal no es construeix només amb plans o declaracions. Es construeix amb planificació, pressupostos estables, continuïtat i capacitat d’execució. I és aquí on massa sovint oblidem una qüestió fonamental: qui fa possible aquesta gestió?
Catalunya compta amb un teixit empresarial forestal altament especialitzat, format per empreses compromeses amb el territori que treballem durant tot l’any perquè els nostres boscos siguin més resilients. Som professionals que coneixem el terreny, disposem de maquinària específica, acumulem experiència i executem actuacions tan essencials com les aclarides, el manteniment de franges de protecció, la gestió de la biomassa o la recuperació de camins forestals.
És una feina discreta. Quan està ben feta, gairebé no es veu. I precisament aquest és el nostre èxit: evitar que molts incendis arribin a convertir-se en grans catàstrofes.
Per això cal dir-ho clar: sense empreses forestals no hi ha política forestal. Sense professionals, sense capacitat tècnica i sense un teixit empresarial fort, qualsevol estratègia queda reduïda a un document. Les empreses forestals no som un actor secundari; són la peça que transforma les polítiques en actuacions reals sobre el territori.
Aquest sector necessitem estabilitat, planificació i una activitat continuada. No podem pretendre que les empreses mantinguin equips qualificats, inverteixin en tecnologia i conservin la seva capacitat operativa si només hi ha feina quan es produeix una emergència o quan s’activen programes extraordinaris. La prevenció no es pot improvisar.
Invertir en gestió forestal no és una despesa. És una inversió en seguretat, en adaptació al canvi climàtic, en biodiversitat, en economia rural i en futur. També és una aposta per mantenir viu un teixit empresarial que genera ocupació qualificada, fixa activitat al territori i aporta un coneixement que el país no es pot permetre perdre.
Catalunya no necessita més diagnòstics. Fa dècades que sabem què cal fer. El que necessita és la determinació de convertir aquest coneixement en una política pública sostinguda, amb recursos suficients, planificació a llarg termini i confiança en els professionals que la fan possible.
La pregunta ja no és si ens podem permetre invertir en prevenció. La pregunta és si ens podem permetre continuar sense fer-ho.
Cada any que ajornem la gestió forestal és un any en què acumulem més risc, més combustible i més vulnerabilitat. Els incendis continuaran existint, però la seva intensitat i les seves conseqüències dependran, en gran part, de les decisions que prenguem avui.
Perquè els grans incendis no s’eviten només quan s’apaguen. S’eviten molt abans, quan un país decideix gestionar els seus boscos, reforçar el seu teixit empresarial forestal i entendre que la prevenció és la millor política de protecció del territori.
La gestió forestal no és només una política ambiental. És una política de seguretat, de desenvolupament econòmic i de responsabilitat amb les generacions futures. I aquest és un compromís que ja no admet més demora.
